"Et suco a tu!" o La Venedora de Mandarines

L'altra dia baixava d'enviar unes cartes a l'oficina de correus que hi ha al C/ Gran de Gràcia, i vaig trencar per una carreró que han acabat d'arreglar i que va de cap al Mercat de la Llibertat. Aquest és un mercat situat en un preciós edifici modernista que tot just fa poques setmanes ha tornat a obrir, després d'una llarga temporada de reformes. L'havien situat a la Pl. Gal.la Placídia, molt a prop d'on treballo. El resultat és magnífic, i les parades que hi a dins refulgeixen amb els productes de millor qualitat del barri.

Jo anava despistat, com sempre, pensant ves a saber en què. Vaig sentir una sequetat a la boca, segurament provocada per haver begut masses cafès ja de bon matí, i quan havia tirat amunt, passant vora al mercat, se m'havien obert les ganes rabioses de menjar-me unes bones mandarines. Comença ja no ser-ne temporada, però jo en sóc un addicte irrecuperable i sóc incapaç de passar una setmana sense menjar-me'n un parell de quilets, tot i que el preu comença a picar!

Havia fet una comprovació en vol de les qualitats i preus de les mandarines que les parades que hi ha a l'entorn del mercat oferien. Un mercat és com un castell a l'entorn del qual creix una petita ciutat de botiguetes, parades de carrer o simplement gent oferint les seves mercaderies d'origen dubtós sobre un llençol al terra.

Sempre m'ha cridat l'atenció l'origen de molts dels cognoms que destaquen als retols de les botigues que hi ha properes a aquest mercat. Són molt familiars per a mi i, fins ara, creia que es reduïen solament a certes arees del Camp de Tarragona. Segurament, els fundadors d'aquestes botigues vingueren a Gràcia a finals del S.XIX o a principis del S.XX en una de les més primerenques onades migratories que la revolució industrial va portar a la ciutat de Barcelona.

Cap parada m'havia convençut massa per deixar-me temptar a comprar un quilo de mandarines. Sóc una mica torra-collons en quant a comprar en una parada, i no sabria ben bé a què es deu, però si no em llama, que deia mon padrí, doncs, no em llama. Total, que vaig passar de llarg de totes elles mentre anava amunt a correus. Però al baixar, amb les mans buides a les butxaques, vaig passar just pel costat d'una botigueta minúscula i que semblava recuperada d'un viatge al passat remot del barri.

Era just una porta oberta al carrer, amb la fruita en caixes col.locades arran de paret. A la botiga no s'hi entrava, s'hi passava pel costat, i si voleies alguna cosa, la mestressa et pesava el fato en una bascula que penjava del llindar de la porta. La penombra omplia l'espai que quedava rera la dona, que feia de magatzem per a tota la fruita i verdures que es venien allà. Vaig parar com si fes una derrapada i m'hagués passat de llarg, reculant fins a quedar a l'alçada de la venedora, que es fregava les mans de fred.

Era una dona gran, petitona i no massa grassa, tot i que per la quantitat de roba que duia, semblava un gran cabdell de llana, embolcallat amb una bata de quadrets roses i un davantal. Tenia la mirada punxeguda de venedora de mercat, amb anys i anys de vida cristal.litzada a les seves pupil.les. Em va agradar el seu aire sincer i feréstec, i vaig pensar que no em faria passar garces per perdius a l'hora de triar les mandarines que volia.

"Un quilo de mandarines, si's plau!", li vaig dir, i la venedora va plegar de la caixa les mandarines que millor li van semblar, posant-les després a la balança per a pesar-les. Em va fer gràcia que no mirés mai el pes i, com un mag que acaba de fer un truc i mira al públic per dir "ta-xan!", em va mirar directament als ulls amb un somriure arter i digué "un quilo!". Com en cap moment havia mirat el marcador de la bascula, vaig fer cara de sorprès i vaig comprovar el pes. I dit i fet, era un quilo just. La dona estava orgullosa de la seva precisió i em va dir "noi, sóc la millor venedora del mercat!", i a fe de món que l'era.

Vaig tornar a la feina amb un quilo de mandarines a les mans, i me les vaig menjar tot seguit, sense parar, sense poder dir que no, sense que pogués trobar la manera d'evitar que aquelles mandarines desapareguessin una rera l'altra, mentre jo els hi xuclava el suc de les entranyes, fent-les petar dins de la boca com petites bombes de líquid dolç. "Et suco, a tu, i a tu també et suco!", pensava. I a cada mandarina, em venia a la ment la rialla atrevida de la venedora. "Noi, sóc la millor!". I sí, sí que l'era!